PÉREZ I TOMÀS, JOSEP
Pròleg.
Proemi.
I. L'obra: matèria primera.
II. Pensament concret i pensament abstracte.
III. El vincle de la realitat.
IV. La gestió com a forma de vida.
V. L'artista en el laberint.
VI. Tractes de la personalitat.
VII. Algunes referències.
VIII. El Mas Sopalmo.
Apèndix.
Llargues hores, potser moltes setmanes, de conversa al Mas Sopalmo, a poc a poc, han anat bastint les línies que, tot seguit, exhibirem en aquest document. Ha estat un temps de pelegrinatge al través de la memòria, també, però, del pensament del pintor, doncs açò era, i cap altra cosa, la intenció primera. Sí. Ens interessava força conèixer alguns racons de la intimitat de l'artista, però ens seduïa enormement aprofundir en el coneixement de les estances que han marcat la trajectòria pictòrica d'Antoni Miró. I podem ben dir que ens hem trobat amb un artista sense complexos (sense manies, com diríem per aquí), i amb un endins forjat pel mateix foc de Vulcà. La farga, irredempta i eficaç, regira i cargola el ferro roent, fent valdre la seua funció essencial. Resulta difícil, però, pensar que puga hi haver gresol suficient que altere el tenor de les conviccions de l'artista Antoni Miró. La Roca Tarpeia (Rupes Tarpeia), ens pot semblar poca cosa (per blana) al costat de les certeses que l'artista manifesta davant els reptes oberts, i tant imperatius, de la vida. Una a una, les seues posicions són garantia d'infreqüent lleialtat cap a sí mateix, i cap a la societat en el seu general conjunt.
