Jordi Mas
Febrer presenta un personatge -femení, en la imaginació de l'autor, per bé que el text no ho especifica- que camina pel paisatge de la Baixa Segarra al final de l'hivern, quan la natura arriba al punt màxim de replegament i sembla que la renovació que hauria de portar la primavera no arribarà mai; en aquest sentit, el punt de partida del llibre es contraposa amb el de T. S. Eliot a La terra eixorca, que comença amb la famosa afirmació que l'abril és el mes més cruel. Aquestes caminades donen lloc a peces breus de haibun, un gènere japonès que combina la prosa més o menys poètica amb l'haiku, que qüestionen la fertilitat o esterilitat tant de la vida humana com del món físic que l'acull. Les quaranta-dues peces s'articulen en tres seccions: «Dimecres de Cendra» -una-, «Quaresma» -quaranta- i «Pasqua de Resurrecció» -la peça final.
