GUAL TORTELLA, MIQUEL
Per comprendre millor el Concili Vaticà II, cal contextualitzar-lo i definir-lo com un concili de «creuer», perquè tanca un recorregut eclesial i nobri un altre de renovat. Daltra banda, va ser el primer Concili «planetari», no només pel nombre de bisbes assistents i la diversitat dels seus orígens, sinó també per la presència de teòlegs no catòlics, observadors, i per la presència femenina, encara que poc significativa en aquells moments. Cal parlar, igualment, de la voluntat del Concili de no condemnar errors, sinó dobrir nous camins i un llenguatge nou per a una nova evangelització, que ha diniciar-se amb el discerniment dels signes dels temps, valorant-los com a llocs teològics.
És des daquesta perspectiva que ens va deixar el Vaticà II, que lautor ha escrit aquestes pàgines, sense pensar en cap moment a fer un tractat dEclesiologia, sinó a destacar aquells elements que trobam en la doctrina del mateix Concili, que són necessaris si volem caminar cap a una Església de Comunió.
