BERTRANA, AURORA
França, estiu de 1944. Els homes d’Étobon ja fa temps que s’amaguen als boscos per salvar-se del treball obligatori a Alemanya. Al poble només hi queden les dones, que es fan càrrec de tot: dels conreus, del bestiar, dels vells i la quitxalla, d’aprovisionar els guerrillers emboscats i d’atendre els soldats alemanys que ocupen les seves cases.
Un dia el maquis executa un general alemany i desencadena el que passarà a la història com la tragèdia d’Étobon: tots els fills del poble són executats en una acció de represàlies. A partir d’aquell dia, la convivència de les dones amb les tropes d’ocupació pren un altre caràcter. Fins que acaba la guerra i els que manaven ahir esdevenen presoners al servei de les víctimes.
En aquest punt intervé Aurora Bertrana quan arriba a Étobon com a membre d’una missió humanitària. Durant uns mesos s’està en una casa del poble. Les converses quotidianes alimenten les seves reflexions. Quan torna a Catalunya, el primer que fa és recrear aquelles vides que l’obsessionen en forma de novel·la. Publicar-la li costarà i no podrà fer-ho sense renunciar a una part important del seu propòsit.
Avui donem al públic el que creiem que és la seva obra primordial: un quadre en dues parts de la Segona Guerra Mundial tal com va ser viscuda a França dins de les cases pageses. La mirada d’una intel·lectual exiliada recull molt més que els fets reals: la complexitat de sentiments que s’infiltra en la relació amb l’enemic i la subtilesa de les fronteres que separen els caràcters molt més fortament que les nacions.
