ASENSIO FONS, FRANCESC ANTONI
Com deia Jacinto Benavente ?La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu?. I això és el que trobem en aquests relats. Tant és que s?hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com qui s?enamora perdudament d?un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge. Moltes vegades és l?escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l?absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana. Tot això és, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va guanyar el Premi Soler i Estruch de narrativa curta.
